910-2010

Esti añu 2010 el Reinu de León (Salamanca, Zamora y León) jadi 1.100 añus. No debemus olvial que es n'esti Reinu nel que la nuestra comarca d'El Rebollal ajundi las sus raícis historicas y culturalis. Por esu, dendi esti rinconinu queremus recordal el su cumpriañus. FELICIDADIS

lunes, 11 de mayo de 2009

Agua


Quiciás hogañu no mos demus cuenta, peru el agua es unu de los bienis más preciáus que tenemus. Peru la vía moderna jadi que, a las vecis, no mos demus cuenta de la suerti que tenemus, ni de lo emportantis que son angunas cosas pa vivil.

Una d'estas cosas es el agua. Agua ussamus pa bebel. Agua ussamus pa jadel la comía. Agua ussamus pa lavalmus. Tamién pa laval los cacharrus, el cochi, la cassa, la ropa,...

Antañu, tóas estas cosas se jadían menus. Cochis no había, asina que no había que lavalus. Pa comel quicián no había más que angunus pratus, teneoris, cucharis, escuíllas,... La ropa no se lavaba tólus días, ni se tenía una vestimienta pa cá día del mes. La limpieza de la cassa se jadía una vés al añu, quiciás dos... Bebel había que bebel, está craru, lo mesmu antañu que hogañu.

Peru no llegaba el agua a cassa comu pasa en esti sigru, que ná más dali al grifu sali el agua limpita y bien abondu. Que va, antañu no había agua corrienti en las cassas. El agua pa bebel había que il a buscala a la juenti, o al charaíl. Entová cuandu era chicu cogía el barril dendi ancá los mis agüelus y iba a buscal agua pa comel. ¡Y esu que ya había agua ancá los mis agüelus! Peru, quiciás por costumbri, quiciás por el recuerdu d'otrus tiempus, siempri bebiamus agua del charaíl.

¿Laval la ropa? Había que bajal a lavala al ríu, o al regatu. ¿Quién no ha vistu ancá los sus padris, o los sus agüelus, el jabón caseru, el lavaéru y la tajuela? ¿y los barriñonis? Pos sí, había que dalsi un güen paséu pa il a laval la ropa, algu que jadi hogañu la lavaóra ná más con dali a un botón.

La genti mayol entovía recordará lo que costaba aniantis tenel agua pa los oficius de cassa. Peru la genti nueva quiciás no sabi de lo que palru. Eran tiempus en qu'el agua era un bien quiciás no escasu, peru sí más trabajosu de tenel. Hogañu, ya lo diji aniantis, con abril el grifu la tenemus bien abondu...

Peru tó éstu puedi cambial, a pocu que mos descuidemus. Esti añu está siendu unu de los más secus que recuerdu. Los ríus, los regatus, las podas, las juentis,... tienin tós mú poquina agua. Los maniantalis entovía no se han ensecáu, peru no créas que les ha faltáu muchu. El agua que está cayendu hoi, y que cayó ayel, quiciás mejori un poquininu las cosas. Peru la cosa pinta mal, y no mos va a queal otra que aprendel a ajorral agua si no queremus velmus comu antañu.

¿Qué podemus jadel? Pequeñas cosinas que, anque quiciás pareza que son poca cosa, sí que puedin jadel muchu.
- No ussal el retreti (o bátel) de basuéru. Si no tiramus de la caéna a cá istanti, ajorraremus mucha agua.
- No dejal el grifu abiertu mientris mos lavamus los dientis (o dejalu con un jilinu d'agua).
- Nu ussal el lavavajillas o la lavaóra si no está llena (o, si se tienin aparatus de "media carga", jasta qu'esté la media carga).
- No regal las prantas tólus días (porque, además tampocu lo necesitan).
- El que puéa, cogel agua pa bebel y pa regal las prantas del charaíl que más cerquina tenga, pos va a seguil echandu agua la cojamus o no (el grifu sólu cuandu lo abrimus).

Y tó lo que se vos ocurra. Asina podemus ajorral mucha agua y no tenel problemas cuandu lleguin los caloris del veranu.

Agora, a disfrutal de las lluvias de primavera. Porque llovel, tieni que llovel, anque no mos gusti mojalmus. En esti tiempu, el "güen tiempu" es llovel, que es lo que tieni de jadel. Que jaga sol cuandu tieni de llovel nunca no va a sel "güen tiempu", por muchu que mos lo repitan en la teli o la arradiu.

NOTA: afotu del Caraíl del Rollu, en Peñaparda

Palra d'El Rebollal
¡¡RESPETU Y OFICIALIDÁ!!

jueves, 7 de mayo de 2009

Froris






Ya estamus en primavera, anque por el calol que jadi más pareci qu'estamus ya nel veranu. Peru el casu es que ya ha llegáu mayu.

De siempri se ha oyíu idil a la genti que mayu es el mes de las froris y de verdá, cualisquiera que se ponga a paseal polus nuestrus campus y caminus puedi del que es verdá, pos andiquiera que se miri se puedin vel froris de tóas las crasis y coloris.

Da lo mesmu que vayas pola Cañá, por el caminu Los Bonalis, por el caminu Guinaldu, por el caminu Payu,... Si miras pa las cunetas, o al láu los regatus, o pa los práus, siempri ves anguna frol. Y hai muchas pa escogel: margaritas, gamonitus, candelillas, tijeritas, catalinas, sangri de nuestru señol, lechuguillas, joramagus, la frol de la escobera negral,...

Las coloris se ansoman a los nuestrus ojus, a las vecis paici qu'el arcu del Señol se ha caíu en angún práu y, rebujáu con el verdi de la yerba, podemus encontral froris de tóas las coloris: amarillas, colorás, brancas, azulis, morás,... Lo dichu, paici qu'el arcu el Señol ha veníu a jadel una vesita.

Pues ná, paisanus, a tó'l que le vagui, que no deji de dalsi un paséu por el campu, anque sólu sea a vel froris. Mereci la pena.

Palra d'El Rebollal
¡¡RESPETU Y OFICIALIDÁ!!

jueves, 23 de abril de 2009

3.000

Angunu dirá: ¡qué nombri más raru pa un escritu! Agora vos espricu, dagalis.

El númeru 3.000 es el númeru de vesitas que ya tieni el blog. Paici mentira, peru es verdá, ya himus llegáu a esi númeru tan reondu y tan grandi. La verdá, tieni el su méritu, pos comu ya sabéis tós esti blog está escritu en una de las lenguas minoritarias del nuestru país: la "Palra d'El Rebollal", una de las palras leonesas de la Península.

Mirandu los datus del contaol que le hi puestu al blog (que sali al final del tó), me hi fijáu de que, en siendu la mayoría de las vesitas dendi España (más de 1.200), hay otru país dendi el que se mos lei muchu: Francia (250). Peru tamién mos jadin vesitas dendi otrus paísis: Méjicu (35), los Estáus Uñíus (33), Venezuela (9), Colombia y la Argentina (6), Chili y el Reinu Uñíu (5), el Perú, Andorra, Portugal y el Ecuaol (4), y el Brasil (3). Ya sé que asina no llegan a las 3.000 ni cerquina. Peru es que cuandu entramus nel blog es una vesita, y si por cualisquiel cosa golvemus a cargal la güeb mos güelvi a contal otra vesita, anque sea la mesma persona. Asina, el contaol del blog cuenta tóas las vesitas, peru a la hora de vel de qué país vienin te cuenta comu una sola vesita en esi día. Es un líu, peru güenu. ¡Ah! ¡Además hai cuasi 600 vesitas dendi un país desconocíu! Esu sí que es curiosu.

La verdá es que me hi dejáu muchas horas delantri el ordenaol pa escribil unas rayinas. A lo primeru, tólus días. Dispués se me jidu que asina quiciás a mucha genti que no entraba tólus días al blog se le podían queal cosinas sin leel, asina que me pusi cá dos días. Dispués, por sel un poquinu magallán (tó hai que idilu) cuandu se terciaba.

Peru con tó y con esu, sois muchus los que tólus días vos héis puestu delantri el ordenaol a vel qué había puestu de nuevu, a vel que se me había ocurríu. Y tamién héis gastáu muchas horas asina, leyendu y escribiendu angú comentariu. Vusotrus sí que tenéis méritu. Por esu, dalvus las gracias esperandu que vos haiga gustáu lo que héis leíu jasta hogañu, y esperandu que vos gusti tó lo que váis a leel dis quí p'alantri.

Porque, craru está, la cosa sigui p'alantri. Luchal pola nuestra lengua, pola nuestra cultura y pola nuestra tierra no puedi tenel descansu si queremus que los nuestrus dagalis tengan nel futuru algu que defendel.

Esperu que sigáis jadiendu vesitas a esti rinconinu de la redi, y no olviéis dejal angún escritu.

3.000 vesitas ---> 3.000 millonis de gracias

Palra d'El Rebollal.
¡¡RESPETU Y OFICIALIDÁ!!

martes, 21 de abril de 2009

El Lunis d'Aguas

En drentru la provincia de Salamanca, ¿quién no ha oyíu palral anguna vés del Lunis d'Aguas? Es cuandu, dispués de Semana Santa, la genti de Salamanca capital, s'ajuntaban nel campu a comel el jornazu (una "empaná" de coridu, lombu, jamón, panceta,...), a jinchalsi de comel carni dispués de cuarenta días de cuaresma. Es una tradición que ha llegáu jasta hogañu.

En los nuestrus pueblus tamién se jadi (o, polu menus, se jadía), pos tamién las nuestras gentis pasaban la cuaresma. Y las gentis de los nuestrus pueblus s'ajuntaban pa comel el jornazu en familia, o con amigus, y se jadía una güena fiesta pos Cristu había resucitáu, y era algu pa celebral.

Peru tenemus de tenel craru algu: en los nuestur pueblus NUNCA se ha celebráu el Lunis d'Aguas. Esu es pa los de la capital. Polu menus, en Villarrubias de siempri se ha comíu el jornazu el Domingu de Resurreción. En Peñaparda, el día la Crús Bindita (3 de mayu). En los demás pueblus d'El Rebollal no lo sé. Peru de lo qu'estoi seguru es de que nunca se comió cuandu en Salamanca capital.

Ya sé que ha pasáu, y que pa esti añu ya no se puedi jadel ná (o casi ná), peru no está de más que vos recuerdi que nusotrus no somus la capital, y que la tradición del Lunis d'Aguas es mú polía, peru NO ES NUESTRA. Tantu que presumimus de tradicionis en la nuestra tierra, lo que no podemus jadel es trael una de juera y escondel en un rincón las nuestras. Asina que la genti de Peñaparda a vel si se poni las pilas y pa'l 3 de mayu, pa la Crús Bindita, salimus tós a comel el jornazu a la Jessa, o al Mostajal, o pa las Majaíllas, o pal Riufríu, o p'andi quiera que queramus juntalmus. Porqu'esa es la nuestra tradición del comel el jornazu, nu otra. La genti de Villarrubias, que presumin menus que la mayoría de las sus tradicionis, sigui comiendu el jornazu el día qu'es: el Domingu de Resurreción. A vel si tomamus ejempru.

Palra d'El Rebollal.
¡¡RESPETU Y OFICIALIDÁ!!

miércoles, 8 de abril de 2009

Semana Santa

Pa los que son cristianus, hai dos tiempus en tó'l añu que no se puedin dejal pasal sin más. La primera, la Navidá, el tiempu nel que los cristianus celebran el nacimientu de Cristu (y que, pa'l restu de la genti es el Solsticiu d'Inviernu). El otru tiempu es la Semana Santa, el recuerdu de la muerti y sufrimientu de Cristu, los jechus que son el centru de la religión cristiana.

Pos bien, estus días lo que se celebra es estu últimu, la muerti y sufrimientu de Cristu, lo que se conoci con el nombri de Semana Santa.

¿Cómu celebran los cristianus la su fe en estus días?

La Semana anta apencipia con el Domingu de Ramus, cuandu la genti va a la ilesia a por el aurel. Comu de éstu ya palré el otru día no voi a golvel a ponel lo mesmu asina que vos toca leelu más abaju.

Dispués apencipian las misas y las procesionis de Juevis Santu, Viernis Santu, Sábadu Santu y Domingu de Resurrección. Sí, sí, de resurrección, porque paici que la hestoria acaba con que Cristu güelvi a la vía dispués de muertu...

Las procesionis de los nuestrus pueblus no son ni vistosas ni famosas. Ni siquiera se jadi lo mesmu que se jadía antañu. Comu hogañu paici que lo que andan buscandu es la "pureza religiosa" (la hestoria se repiti cá ciertu tiempu y en tóas las religionis), me paici muchu más interesanti palral de cómu eran las cosas aniantis, de cuandu la religión salía de los sentimientus del pueblu.

Lo primeru, las cancionis que se cantaban en estus tiempus. Los cantaris de siempri d'esti tiempu eran (y tienin de sel) "El Aráu" y "La Baraja". Son cantaris tradicionalis, mú políus, y que salin del pueblu. Hogañu se cantan otrus, traíus de juera, y hai genti que comu quierin tantu al pueblu que siempri les paici mejol lo de juera, se han puestu a cantal los nuevus olviandu los que se han cantáu de siempri. Asina mos va... Peru güenu, esu es otro cantal.

Luegu está el tema de las procesionis. Además de que cá vés las jadin más cortas (dis quí a pocu las jadrán "virtualis" en drentru la ilesia), se ha perdíu muchu de lo que salía del pueblu. Lo primeru, las saetas que se la cantaban a la Virgin y al Cristu. En Peñaparda las cantaba (y mú bien) José Luis (D.E.P.), peru comu lo jadía tan bien que la genti le apraudía, los curas dijun que no se golviesin a cantal, qu'estu no era Andalucía. Y asina mos queamus sin saetas.

Tamién leemus nel libru de Casianu (1904) qu'en Peñaparda en las procesionis el Nazarenu iba vestíu de brancu, por pareceli a los del lugal mú cursi que juesi vestíu de moráu. Comu no pué sel menus, estu propiu de Peñaparda se ha perdíu. Hai que il de moráu pola pureza religiosa...

El Sábadu Santu se jadía la misa las velas, en cá pueblu la suya. Peru hogañu hai una misa pa tólus pueblus. Y craru, no va casi naidi, ná más los del pueblu andi se jadi la misa.

En resumías cuentas, antañu la Semana Santa de los nuestrus pueblus era una Semana Santa que, anque de seguru que tampocu era mú vistosa, sí que salía de la fe y los sentimientus de las gentis d'El Rebollal, pos lo mesmu las saetas que las cancionis y los ritus eran los propius de siempri de los nuestrus pueblus. Era una Semana Santa con personalidá, celebrá en unus pueblus con un mó y manera de sel propius, una cultura propia,...

Hogañu angunus quierin jadelu tó al rás, que tos seamus lo mesmu pa tó, que no tengamus personalidá. Nel tema los ritus religiosus, tó en nombri de la "pureza religiosa". Nel tema cultural, tó en nombri de la "una, grandi y libri".

Y no voi a escribil más, porque estoi apencipiandu a calentalmi.

Sólu una cosina más. ¿Sabéis qué es un pueblu que ha perdíu la su personalidá y lo que le jadi diferenti a los demás? NADA, un pueblu qu'es comu los demás NO ES NADA, es un PUEBLU MUERTU.

No dejemus moril los nuestrus pueblus. No dejemus moril la nuestra tierra.

Palra d'El Rebollal
¡¡RESPETU Y OFICIALIDÁ!!

domingo, 5 de abril de 2009

Domingu de Ramus


Pocus días hai nel añu que le gusti tantu a la genti comu es el día de hoi: Domingu de Ramus.

No sé si será oficial, peru de seguru qu'esti día es el que apencipia la Semana Santa, lo mesmu qu'el día la Lutería es el qu'apencipia la Navidá.

¿Y qué tieni d'especial esti día? Pos el mesmu nombri lo idi: los ramus. Y es que, anque no se vaya a misa en tó'l añu, es esti domingu de los pocus que está la ilesia llena. ¿Por qué? Porqu'es el únicu día que regalan algu en misa: un ramu d'aurel. Esu en los nuestrus pueblus, qu'enas ciudadis hai que pagal (y bien) pol un ramu jechu d'hojas de palma. Peru en los nuestrus pueblus la genti se poni las mejoris vestimientas que tenga nel armariu, se cogi y se va a misa a por el ramitu d'aurel, cuantis más grandi, mejol. Los devotus van porque créin en estu. Los no devotus, porque asina tienin pa guisal tó'l añu.

En lo que tieni de vel con lo propiu de las misas, el Domingu de Ramus quieri jadel mimoria del día en que Cristu entró en jerusalén, y las gentis de la ciudá salierun a recibilu alabándolu "armáus" con ramus, comu el liberaol del pueblu d'Israel del yugu de los invasoris romanus. La hestoria de dispués ya la sabemus tós (y el que no la sepa, que se ponga la teli estus días, que de seguru qu'echan anguna película alreol de Cristu).

Golviendu a los nuestrus pueblus, se créi qu'el ramu d'aurel, puestu enas ventanas y puertas, jadi que no entrin en cassa las brujas y los malis, que se quedin juera, lo que de seguru es un ecu de lo que poni en la Biblia alreol de la Pascua judía, de cuandu estaban esclavus en Egiptu y el su Señol mandó las famosus "sieti andancius", unu de ellus el matal al primel dagal de cá familia. Dios le diju a los judíus que pusiesin una ramina en la puerta la su cassa pa qu'esi castigu pasasi de largu pola su puerta. Es hestoria, contá en misa mil y una vecis, en tiempus además en los que a los qu'entovía guardaban la religión antigua se les llamaba brujus y brujas (y se les quemaba comu "enemigus de la fé") jadría qu'en los nuestrus pueblus (y en muchus pueblus de la Península los "creyentis" apencipiasin a ponel el aurel en las puertas y ventanas de la su cassa pa que las brujas saliesin ajuyendu. Y asina ha llegáu jasta hogañu.

Pos sí, paisanus, estu es lo que celebramus el Domingu de Ramus. Anqu, comu diji aniantis, tamién se ha jechu d'esti día algu pa presumil. Ya sabéis lo qu'idi el reflán: "El que nu estrena ná el Domingu de Ramus, no tieni ni pies ni manus".

Palra d'El Rebollal.
¡¡RESPETU Y OFICIALIDÁ!!


AFOTU: ramu d'aurel del Domingu de Ramus

viernes, 3 de abril de 2009

Fuegu


Ayel a la tardi estuvimus forasterus. Habíamus íu a Guinaldu a esprimental a cantal en un coru que tienin allí. Y la verdá, lo pasamus bien. Peru la sorpresa jué al golvel, y es que ya dendi Guinaldu se veía el jumu, y jasta el fuegu.

Entovía no sabiamus andi era el fuegu, peru al cogel el caminu de Payu a Peñaparda ya vimus qu'era en Peñaparda. Al acercalmus más al lugal, ya vimus que, además, el fuegu era cerquina del pueblu, nel sitiu que se llama La Picaraña (cerquinina de la Cantera y la Poda El Cesteru). Allí estaban los guardias de Payu, genti del lugal que había íu a apagal el fuegu porque tieni güertus p'allí, genti que quería ayual, cambionis de bomberus de los pueblus d'alreol (porque, anque sueni a cuentu, en Peñaparda no hai más que una carriña con un depositu chiquininu y que, además, esta mañana no furrulaba),... La foguera se veía dendi la carretera, así que vos podéis imaginal lo cerquina qu'estaba el fuegu del lugal.

Menus mal qu'el fuegu no jué grandi abondu. Sigún idin, se quemó alreol d'una hectárea de fusca: escobas, gatuñas,...

Peru lo peol es que los fuegus no nacin sólus. No jadía muchu calol comu en veranu. No había tormenta ninguna. No estaba al láu la carretera, asina que tampocu podía sel el descuidu d'un cigarru mal apagáu. Esi fuegu lo chiscarun adredi, ná más pensandu en jadel dañu.

Y es que, bien entráu nel sigru XXI, entovía hai genti falta. Porque hai qu'estal mú faltu pa chiscal un fuegu.

Esperemus qu'esti fuegu sea el últimu del sigru n'El Rebollal.

Palra d'El Rebollal.
¡¡RESPETU Y OFICIALIDÁ!!


NOTA: afotu jicha dendi El Castillu justu al llegal a Peñaparda. Serían alreol de las 10 de la nochi